viernes, 27 de marzo de 2015


Comentari de poemes

1. Comenta aquest poema de na Carolina Ibac explicant-lo cada quatre versos i escriu el títol que trobis més adient.
En aquests primers versos, intenta explicar que ja és hora de canviar. Que ha tornat una nova estació de l'any. En aquests propers quatre versos parla de motxilles i auriculars, vol dir que ja s'acaben les classes i és hora de descansar. Parla de l'avorriment i que no hi ha concentració i que els adolescents tenim la hormones revolucionades. Explica que hi ha passadissos de mirades, dels passadissos cunyat es miren i també de les finestres. Que ja es va acabar tota la foscor i ara és l'hora de brillar.
         
  2. Tema?

nova temporada
               
 3. Resumeix el poema en cinc línees.

Aquest poema ens vol dir, o ens vol transmetre que ja ha arribat una nova estació de l'any on dejemas d'anar a classes on ens avorrim. Ara ja és hora de tornar a estar llibres a sentir-nos llibres sense haver d'arribar motxilles a sobre.Ja era hora de tornar a viure de nou i deixar les coses que solíem fer abans, per vovler al mar a gaudir de les onades.
             
 4.  Aferra el comentari a la pàgina "Sota el mateix estel" on l'he publicat.

Un llibre atrotinat pel curs.
Un llapis rossegat pels nervis.
Les mànigues llargues se’n van.
I tu ja comences a treure el nas.
Una motxilla donada de si.
Auriculars entre classe i classe.
Exterminació d’entrepans a mig matí.
I tu, perds la vergonya, i et fas sentir.
Unes rialles d’avorriment.
Manca de concentració latent.
Una festa d’hormones adolescents.
I tu, persistent, bronzeges la nostra pell.
Minuts d’esbarjo, al pati, sense fred.
Xiuxiueigs i converses a cau d’orella.
Plens els passadissos de mirades fugisseres.
I tu ens guaites des de les finestres.
Has fet fora la foscor.
S’han acabat els dies grisos.
L’olor a mar, la nostra poció.
Ens dónes color a la vida.

miércoles, 25 de marzo de 2015

Venècia



    1. Cerca imatges que vagin bé per al teu blog  sobre Venècia.

 2. Cerca imatges sobre màscares venecianes.


 3. Cerca informació sobre Venècia, la seva història, la seva gastronomia i els seus costums.
Venècia va ser fundada al segle V per persones que tractaven de fugir dels atacs dels pobles germànics. Al principi de la seva història depenia de l'Imperi Romà d'Orient , és a dir de Constantinoble, però poc a poc va arribar a independitzar-se d'allò. Durant diversos segles Venècia va tenir un poder que li va permetre dominar els mars del món medieval . Va ocupar una posició dominant en el comerç amb els regnes de la Xina i l'Índia . Fins a l'any 1797 va ser capital de la República de Venècia i , amb els seus 180 000 habitants , una de les ciutats més grans enEuropa .

Després d'una època de dominació francesa i austríaca , Venècia va ser incorporada a Itàlia l'any 1866 .

Des de la seva fundació , la ciutat ha patit els efectes d'inundacions periòdiques. En l'actualitat la ciutat afronta una greu amenaça per les repetides inundacions . A la primavera i tardor té lloc l'anomenada acqua alta



Plats i postres

Peix del mar Adriàtic . El més típic són les gambes , calamars , crancs de Murano o les sardines
Carpaccio amb formatge parmesà
Fetge a la veneciana
Arròs a la " pescatora "
" Mandolato " : torró cruixent amb ametlla
" Gelato " ( gelat ) : hi ha molts sabors típics de la zona del Vèneto
Begudes típiques :

La beguda més típica a la ciutat és el spritz , un refresc amb alcohol , molt tradicional de la zona del Vèneto . Es pot prendre acompanyat de bitter .

També és molt típic el crodino , una beguda no alcohòlica ; el Prosecco , un escumós ; el bellini , un còctel amb vi i suc de préssec blanc ; el " bussulai " , beguda a força de canyella , o el sgroppino , un licor amb sorbet de llimona , vodka i prosecco .




lunes, 23 de marzo de 2015

Ha arribat la primavera


                  1. Fes una entrada tema lliure. Procura ser el més original possible i ocupa tota una pàgina.
El transbordador espacial Challenger (designación NASA: OV-099) fue el segundo orbitador del programa del transbordador espacial en entrar en servicio. Su primer vuelo se realizó el 4 de abril de 1983, y completó nueve misiones antes de desintegrarse a los 73 segundos de su lanzamiento en su décima misión, el 28 de enero de 1986, causando la muerte a sus siete tripulantes. El Challenger fue reemplazado por el transbordador espacial Endeavour que voló por primera vez en 1992, seis años después del accidente.

Tabla de misiones

Fecha Nombre Notas
4 de abril de 1983 STS-6 Puesta en órbita del satélite TDRS-1. Primer paseo espacial durante una misión del transbordador espacial.
18 de junio de 1983 STS-7 Sally Ride se convierte en la primera estadounidense en el espacio. Puesta en órbita de dos satélites de comunicaciones.
30 de agosto de 1983 STS-8 Guion Bluford se convierte en el primer afroamericano en el espacio. Puesta en órbita del Insat-1B. Primer despegue y aterrizaje nocturnos de un transbordador.
3 de febrero de 1984 STS-41-B Primer paseo espacial autónomo. Despliegue de dos satélites de comunicaciones sin éxito.
6 de abril de 1984 STS-41-C Misión de servicio para la Solar Maximum Mission.
5 de octubre de 1984 STS-41-G Primera misión espacial con dos mujeres a bordo. Marc Garneau se convierte en el primer canadiense en el espacio. Kathryn D. Sullivan se convierte en la primera mujer estadounidense en realizar un paseo espacial. Puesta en órbita del satélite ERBS.
29 de abril de 1985 STS-51-B Transporte del Spacelab-3.
29 de julio de 1985 STS-51-F Transporte del Spacelab-2.
30 de octubre de 1985 STS-61-A Transporte del Spacelab D-1 alemán.

Accidente del Challenger

Desintegración del Challenger.
Accidente del transbordador espacial Challenger El Challenger se destruyó a los 73 s del lanzamiento de la misión STS-51-L, la décima misión del orbitador, el 28 de enero de 1986, cuando una junta tórica de su cohete impulsor (SRB) derecho falló en su función de estanqueidad. En el momento del despegue, el impulsor derecho deja escapar un humo negro nueve veces en un periodo de 2,5 s y se detiene cuando la nave se impulsa. Al momento de la ignición el transbordador cabecea 1 m de lado a lado antes de impulsarse, con cada cabeceo escapa el humo negro.
El combustible para cohetes estaba enriquecido con viruta de aluminio que le proporcionaba un mayor poder de empuje, probablemente la escoria de aluminio selló momentáneamente la fisura de la junta retrasando la catástrofe.
Las juntas fallaron debido principalmente a la sobrecompresión repetida durante el montaje y que las bajas temperaturas agravaron aún más. Esta anomalía fue advertida por los ingenieros de Morton Thiokol, los fabricantes de las partes del impulsor, se advirtió a la NASA, pero por presión de la misma NASA los ingenieros de Morton Thiokol cedieron y autorizaron el despegue.
A los 58 s, el transbordador pasó a momento Q (inestabilidad) cuando cruzó por una fuerte corriente de viento, esto abrió nuevamente la junta. Esto hizo que una columna de fuego se escapase del SRB y quemase el tanque de combustible externo (ET). El hidrógeno líquido del tanque externo derramado comenzó a arder, cortando las abrazaderas que mantenían al SRB. El SRB se balanceó y golpeó el ala derecha del Challenger. Esto causó que el montaje completo virase bruscamente y el Transbordador quedó expuesto a fuerzas aerodinámicas incontroladas.
El transbordador entonces se vio envuelto en una gigantesca bola de fuego a los 73 s del despegue, desintegrándose casi en su totalidad, emergiendo la cabina intacta de la conflagración.
Los 7 tripulantes fallecieron al impactar la cabina de la nave contra el océano, tras una larga caída de casi tres minutos. Las circunstancias finales de su muerte se desconocen, la comisión investigadora del accidente determinó como ¨poco probable¨, el hecho de que alguno de ellos estuviese consciente al momento del impacto, aunque posteriormente salieron a la luz pública evidencias de que al menos cuatro de los miembros de la tripulación pudieron activar sus sistemas auxiliares de suministro de oxígeno, y que intentaron socorrerse mutuamente.
La cabina fue la única sección de la nave que logró sobrevivir a la terrible destrucción de la explosión, pero no pudo soportar el impacto final contra el océano, desintegrándose junto con sus ocupantes. El módulo de la cabina cayó desde una altura de 15 240 metros, produciéndose así el fatal desenlace.
Los astronautas no disponían de paracaídas o equipo de eyección, tampoco tenían un entrenamiento específico para un caso como ese, circunstancias que originaron fuertes críticas a la NASA.
La NASA había estimado las probabilidades de un accidente catastrófico durante el lanzamiento (el momento más peligroso del vuelo espacial) en una proporción de 1 a 438.
Este accidente, el más impactante del Programa del Transbordador Espacial, perjudicó seriamente la reputación de la NASA como agencia espacial y la propuesta de la participación de civiles, promulgada por Ronald Reagan y concretada con la maestra de primaria Christa McAuliffe echó por tierra todas las estructuras administrativas y de seguridad. La NASA suspendió temporalmente sus vuelos espaciales hasta 1988.
Una investigación posterior concluyó una serie de errores cometidos:
  • Corrientes de viento eliminaron la escoria del combustible (Aluminio) que sellaba el agujero del tanque derecho y provocaba la perdida de combustible.
  • La aplicación de baja calidad de los sellos SBR (estireno-butadieno).
  • Las temperaturas inusualmente bajas.
  • La sobrecompresión repetida de las juntas tóricas durante el montaje.
  • La falta de inspección de Control de Calidad por parte de Morton Thiokol.
  • La falta de sistemas de verificación por parte de la NASA.
  • Subestimación de los ingenieros de Tyco acerca de la posibilidad de accidente.
  • Falta de férrea voluntad de la Junta Revisora de Tyco por detener el despegue.
  • Falta de un sistema de emergencia de aborto de despegue cuando ocurren descompresiones o anomalías.
  • Falta de un plan de emergencia cuando el transbordador corre peligro al momento del despegue.
Todos estos factores se encadenaron uno a uno y fueron las causantes del desastre.
Hipótesis
  • Por sabotaje.
  • Condiciones meteorológicas no adecuadas para el lanzamiento
  • Por alta velocidad.
  • Por faltas de piezas.
                  2.  Fes un comentari sobre el poema Cançó de primavera i penja-ho al teu  blog. Contesta les preguntes següents sobre el mateix poema:

Cançó de primavera: Pétals de versos en flor

La primavera va avançant, de puntetes i amb bona melodia. Les flors converteixen la natura en un tapís vegetal. Flors molt conegudes, regnes de la primavera, i altres que quasi s'amaguen a la nostra vista, tímides.

Cançó de Primavera
(Enric Soler i Godes)

Floreta sense nom
en marge ignorat,
senzilla floreta
sense amic ni amat.

Tens la vida curta,
però llarg l'anhel;
alegres la vida,
vius sense recel.

Petita floreta,
qui et replegarà?,
sobre quina sina
ton goig lluirà?


Quan el sol s'aixeca,
tu guaites l'ocell
com una donzella
espera el donzell.

Voltada de brossa
ansiant l'amor,
ningú sap ta lluita
de plany i dolor.


Floreta sense flaire
que no sé ton nom,
sense amic ni amat,
eres de tothom.

Però vius joiosa,
tranquil·la, esperant;
saps que no hi ha xica
sense ball galant.

Tu sols, Primavera
per al meu vell cor!
Jo estime ta vida
que bull i que mor.

el poema xerra sobre la primavera i sobre les flors
           1.1. Cerca una personificació i una comparació. Explica-les.
 comparació    tu guaites l'ocell          personificació  Voltada de brossa
                        com una donzella                                 ansiant l'amor,
                                                                                     ningú sap ta lluita
                                                                                     de plany i dolor.
                                 
                            

viernes, 20 de marzo de 2015

No ens queda més que la revolució pacífica




   Hi ha certs drets humans que haurien de ser intocables perquè, si se'ls vulnera, s'atempta directament contra la dignitat de les persones. Quina ment humana és capaç de tancar dos hospitals que funcionaven bé, per estalviar uns doblers, que tal vegada es podrien estalviar per una altra banda? La ment del govern actual ho és.

  Una de les coses que més m'estranya de tot això és veure gent que resta impassible davant desastres com aquests perquè no els afecta directament. Deu ser un tipus de persona que només pensa en el present, perquè en el futur ningú sap què li passarà, i que només pensa individualment. Evidentment, tots tenim una part d'individualisme i d'egoisme però, en els temps que estam vivint, s'ha de tenir molta de sang freda per no patir, encara que sigui un poquet, per les injustícies que s'estan fent. La inconsciència fa viure aquestes persones tranquil·lament, preocupant-se pel propi benestar, però haurien de pensar que potser algun dia necessitaran ajudes que no tendran, i elles mateixes n'hauran estat testimonis passius, com qui mira passar el temporal des del llit, per tant, corresponsables d'aquesta calamitat.

   Amb tot això em deman: Si aquest govern no pateix per les persones, com ha demostrat en reiterades ocasions, com volem que en respecti la seva cultura i la seva llengua? Això ja és impensable... Ens volen prendre el cos i l'ànima, ens volen prendre el que més estimam. Una educació pública de qualitat, la igualtat entre les persones,  l'ajuda als joves, l'ajuda a la gent gran, l'ajuda als malalts, la mort digna, la nostra llengua i la nostra cultura...No respecten el poble, per tant, no es respecten ells mateixos, ja que formen part del poble. És curiós veure com ataquen els valors que hem predicat a l'escola tota la vida.

  De totes maneres, una part considerable d'aquest poble oprimit s'ha aixecat, i està cansat de veure com l'intenten trepitjar, i disposat a lluitar, a resistir. Vull alabar des d'aquí totes les persones que dediquen part del seu temps personal a combatre els diferentes fronts, i a més ho fan des de la pau i del respecte, demostrant els valors que defensen. No ens queda més que la revolució pacífica.

                                                                               Antònia Lladonet



  1. Llegeix aquest text i fes un resum del que diu.
 el govern te en ment tancar dos hospitals i si es tanquen la gent que viu devora haurà d`anar a altres hospitals mes llunyans i haurà gent que no hi podrà anar perquè no hi tindrà cotxo o manera d`anar

  2. Quin és el seu tema principal? sobre els drets humans.

  3. Què en penses sobre el tancament d'un hospital com el Joan March? finalment la lluita va tenir la seva resposta i no es va tancar.  Exposa la teva opinió. Pues pens que esta be que no l'hagin tancat perquè si es tanquen hospitals després no es podrà ajudar a la gent cercana o llunyana i es podrien morir.Me pareix molt bé que no l`hagin tancat

lunes, 16 de marzo de 2015


       Fes una entrada lliure sobre el tema que t'interessi més ara mateix.

  Cerca imatges adequades i les penges al teu blog.

                                                   
                                               GUARDIA CIVIL
La Guardia Civil, popularmente llamada la Benemérita, es el mayor cuerpo de seguridad pública de ámbito nacional en España. Fue fundada por el II duque de Ahumada, y Francisco Javier Girón y Ezpeleta Las Casas y Enrile, el 13 de mayo de 1844. Es un instituto armado de naturaleza militar que, de acuerdo a lo que establece la Ley Orgánica 2/86, de 13 de marzo, forma parte de las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado (FCSE). Como tal, la Constitución, en su artículo 104, le fija «la misión primordial de proteger el libre ejercicio de los derechos y libertades de los españoles y garantizar la seguridad ciudadana, bajo la dependencia del Gobierno de la Nación»
 Es, junto al Cuerpo Nacional de Policía, uno de los dos cuerpos de seguridad que opera a nivel nacional. La Guardia Civil opera en toda España, siendo el principal responsable de la seguridad pública en núcleos urbanos menores de 50 000 habitantes, resto del territorio nacional y mar territorial, de acuerdo con la distribución del despliegue territorial de las FCSE. Entre sus competencias se encuentran la investigación y lucha contra: la delincuencia organizada, el terrorismo, la inmigración irregular, delitos contra la naturaleza, etc. Asimismo, se ocupa de la vigilancia de la red de vías públicas interurbanas —salvo en Cataluña y el País Vasco—, el transporte de presos, la vigilancia de infraestructuras de gran importancia como puertos y aeropuertos, la seguridad de las fronteras y las costas y todo lo relativo a la normativa sobre armas y explosivos. Una parte (entre un tercio y dos quintos) de sus miembros viven en las llamadas casa cuartel, acuartelamientos que contienen tanto las dependencias policiales como las viviendas de los agentes, con el fin de aumentar su disponibilidad.

Dia de la Dona, 2015: 8 poetesses, 8 poemes / Día de la Mujer, 2015: 8 poetas, 8 poemas


Dia de la Dona: 365 dies de lluita per la igualtat -Anatoly Ivanov, il.-
Hem de celebrar aquest 8 de març de 2015, Dia de la Dona, amb 8 poemes de 8 poetesses diferents, cadascuna d'un lloc diferent del món. Versos de dones, paraules en femení que universalitzen la poesia i els sentiments, des de diferents èpoques, en diferents indrets, però en una mateixa veu que clama contra la invisibilitat de la dona.

A totes, feliç i reivindicatiu Dia de la Dona.
1. Comenta cada un d'aquests poemes de la següent manera: Tema, resum, opinió personal.
2. Cerca comparacions, metàfores i personificacions en cada un d'ells i els expliques al teu blog.

Es necesario
revertir el hechizo.

Ese,
que borra a las mujeres
de los libros de historia,
de las esferas de poder,
de las antologías.

Ese,
que las encierra
entre cuatro paredes,
con solo
colocarles un anillo.
(Guisela López, Guatemala) 

 el tema es que les dones puguin fer el mateix que els homes

xerra de que em de poder fer les mateixes coses que els homes perque ser dona no significa ser menys que els homes perque som el mateix som persones pero amb sexe difarent.
 
Pens que esta ben dit que les dones auriem de fer el mateix fer el que volguem perque nosaltres no som inferiors a nigu.

*

Deseo partir 
Peinada de luna
Bajo el cielo errante 

Todo mi cuerpo 
En este otoño se siente 
Crepúsculo en la lluvia 

Tomando el fresco 
sobre el puente 
La luna y yo 
Quedamos solas 

En mi sombrero 
En lejanas montañas 
Sonido de hojas
(Tagami Kikusha-Ni, Japó)
xerra de que aquesta dona vol ser lliure i no vol viure a un mon on la dona pugi ser feliç i que pugui fer el que vol
m'agrada molt ja que es vere no et deixen fer el que vols per que ets dona
*

Mi corazón es ardiente, como abrasador mi sol.
Grande también mi corazón, como África mi gran corazón.
Habitada de un gran corazón, más no puedo amar…
Amar a la tierra, amar a sus hijos.
Ser mujer, más no poder crear;
Crear, no sólo procrear.
Y, mujer africana, luchar.
Todavía luchar, para erguirse antes.
Luchar para borrar la huella de la bota que aplasta.
Señor!…luchar
Contra las prohibiciones, prejuicios, su peso.
Y, sin embargo!…
Seguir siendo Mujer africana, pero ganar la otra.
Crear, no sólo procrear.
Asumir su destino en el destino del mundo

Ndèye Coumba ( Senegal)
xerra de que les dones em de seguir lluitant per la llibertat perque no ens facin inferiors dels homes perque no ho som.

trop que està molt be ja que te rao que em de seguir endevant per aconseguir alliberar-nos del tot
La lectura ens fa lliure -il. Antonio López-

Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d’albes.
Encalçaria els estels
per posar-me’n arracades

Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades

Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fora dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves. 

(Rosa Leveroni, Catalunya-Espanya) 
xerra de que si tengues un veler aniria sempre viatjant dins d'ell.
Aquest poema m'agrada molt ja que a mi tambe m'agradaria anar dins d'un veler i viatjar
*

Quisiera tener varias sonrisas de recambio
y un vasto repertorio de modos de expresarme. 

O bien con la palabra, o bien con la manera,
buscar el hábil gesto que pudiera escudarme…
Y al igual que en el gesto buscar en la mentira
diferentes disfraces, bien vestir el engaño;
y poder, sin conciencia, ir haciendo a las gentes,
con sutil maniobra, la caricia del daño.
Yo quisiera ¡y no puedo! ser como son los otros,
los que pueblan el mundo y se llaman humanos:
siempre el beso en el labio, ocultando los hechos
y al final… el lavarse tan tranquilo las manos.

(Concha Méndes, Madrid- Espanya)
 Xerra de que li agradaria fer moltes coses pero no pot
Pens que auria de intentar fer-les ja que les dones tambe podem fer les feines dels "homes" si volem.
*

Nací mujer
predestinada
al llanto
desde siempre
bebí palabras
sumergidas en sueños
en mis dos países
hubo muros que
aún quiero derribar
-botar piedras de siglos
no es fácil
para cuatro niñas
de cinco años -
en mis dos países
aprendí a amar
a las de mi piel
de mi voz
de mi cuerpo
de mis lenguas
nunca encontré
mi camino
lo sigo buscando
nací mujer
nací sola
crecí sola
sigo
sola

(Maya Rossana Cú Choc, Guatemala)
xerra de que ella va neixer dona i que no pot fer les coses que ella vol perque la proibeixen a fer-les per que es dona.
trop que no aurien de proibir aixo ja que tans sols som un  sexe difarents a ells i per aixo no significa ser inferiors als homes
La lectura ens dona accés a l'autoformació permanent -il. Charles-Clos Olsommer-

¿Me recuerdas? 
Soy la chica 
de la piel oscura 
y los zapatos gastados. 
Soy la chica 
con dientes cariados. 
Soy la chica 
negra de los dientes podridos 
con el ojo herido 
y la oreja destrozada. 
Soy la chica 
que sostiene a sus hijos, 
cocina sus comidas, 
barre sus patios, 
lava sus ropas. 
Oscura y pudriéndome 
y herida, herida. 
Yo daría 
a la raza humana 
tan sólo esperanza. 
Soy la mujer 
con la piel oscura bendecida. 
Soy la mujer 
con los dientes arreglados. 
Soy la mujer 
con el ojo sanado, 
con la oreja que oye. 
Soy la mujer: Oscura, 
arreglada, curada, 
que te escucha. 
Yo daría 
a la raza humana 
tan sólo esperanza. 
Soy la mujer 
que ofrece dos flores 
con raíces gemelas. 
Justicia y Esperanza. 
Comencemos. 
(Alice Walker, Georgia-USA)
aquest poema xerra de que aquesta dona feia una feina molt dura i sempre anava ferida pero ara ja que ha pogut trobar una feina mes bona ha pogut curar-se
aquest poema m'agrada molt perque xerra de que ella li agradi o no li agradi fa feina i s'esforça per treure als fills endevant.
*

La cara de las revolucionarias de 1898
es solamente una cara de la mujer
–Tangdang Sora como una madre y enfermera,
Gabriela Silang en su caballo,
Teresa Magbanua en su uniforme –
una guerrillera furiosa en humo.
Pero había también mujeres de silencio
que día tras día cocinaron, limpiaron,
dieron a luz a infantes,
sufrieron en la noche
como la lluvia cae en la puesta del sol
invisibles en la historia,
soldados de la vida y no de la muerte.
Las filipinas de hoy
son más o menos
las revolucionarias de ayer. 

(Marra Patrícia Lanot, Filipinas)
xerra de que aquesta dona ha sofrit molt pero a seguit endevant
m'agrada molt aquest poema perque aquesta dona per tot el que ha passat segueix endevant.

viernes, 13 de marzo de 2015





1. Torna a penjar la imatge del quadre "El naixement de Venus" de Botticelli al teu blog i també la història que vares escriure.










               2. Activitat final: Amb totes les eines que t'he donat ara arriba l'hora que, a partir de la història que tu mateix/a has creat, escriguis un poema. Ha de tenir quatre estrofes de tres o quatre versos cada una, com a mínim. Anima't poeta! .Pensa que ja tens la protagonista del poema i l'argument, ja és molt.

Blanca com la neu
 cabells  d'or
ulls de color  mel .

preciosa con ninguna
desig de tot home
vina aqui tot d`una

nina preciosa
musa de l'olimp 
princesa de la bellesa.





                     Procura emprar les següents figures retòriques: Personificació, metàfora, comparació... i empra un llenguatge més bell...

Treball final feina del quadre "El naixement de Venus" de Botticelli





1. Torna a penjar la imatge del quadre "El naixement de Venus" de Botticelli al teu blog i també la història que vares escriure.


 




Hi havia una vegada una dona que va tenir una filla anomenada Eva, era rosa amb els ulls verds, quan es va fer gran va decidir deixar la família i marxar a la ciutat.
allà no hi tenia res,es va fer amiga de molta gent i tots els nous amics anaven a visitar-la de vegades  ,
un dia va coneixer un jove i li va cridar molt la atenció, li deien rodrigo. Es va acostar a eva i li va dir d'on ets tu? pero ella avergonyida no va contestar i va marxar cap a la seva casa . Ella es va sentir molt estranyada perque mai havia tengut la sensació de que li agradés una persona, aquell dia es va sentir estranyada, es repetia ella, era el primer dia que el veia i ya li va agradar.
El dia seguent va decidir anar a sa plaça només per veure en rodrigo, es va aturar al mateix lloc i ell va tornar a provar de xerrar amb ella. Ella va contestar a les preguntes que l' interessaven, varen quedar per anar al riu que creuava la ciutat. Quan era a ca seva apunt de sortir cap al riu esteia molt nirviosa pel que tenia que passar. ell esteia esperant devora la porta de casa amb un llençol, varen estar xerrant una bona estona i varen seguir quedant cada dia al mateix lloc. Després de mesos varen decidir anar a viure junts i  estar feliços,varen passar els anys i va arribar el moment de visitar a la família per presentar-se ,els pares de Eva feia estona que no la veien pel motiu del qual va partir de casa, es varen perdonar i tot arreglat. Es varen casar i seguien fent els dinars al riu. Es varen casar allà mateix. Les campanes sonaven les flors volaven per l'aire tot era molt divertit,Va ser el millor dia de la se va vida , després de l`història d`amor tan intensa que varen tenir amb tantes quedades,besades.
Al cap de tres anys la família va augmentar, varen tenir un ninet ros amb els ulls mel com ella.

lunes, 9 de marzo de 2015

Dia de la dona treballadora en forma de poemes





Dia de la Dona, 2015: 8 poetesses, 8 poemes / Día de la Mujer, 2015: 8 poetas, 8 poemas


Dia de la Dona: 365 dies de lluita per la igualtat -Anatoly Ivanov, il.-
Hem de celebrar aquest 8 de març de 2015, Dia de la Dona, amb 8 poemes de 8 poetesses diferents, cadascuna d'un lloc diferent del món. Versos de dones, paraules en femení que universalitzen la poesia i els sentiments, des de diferents èpoques, en diferents indrets, però en una mateixa veu que clama contra la invisibilitat de la dona.

A totes, feliç i reivindicatiu Dia de la Dona.
1. Comenta cada un d'aquests poemes de la següent manera: Tema, resum, opinió personal.
2. Cerca comparacions, metàfores i personificacions en cada un d'ells i els expliques al teu blog.

Es necesario
revertir el hechizo.

Ese,
que borra a las mujeres
de los libros de historia,
de las esferas de poder,
de las antologías.

Ese,
que las encierra
entre cuatro paredes,
con solo
colocarles un anillo.
(Guisela López, Guatemala) 


*

Deseo partir 
Peinada de luna
Bajo el cielo errante 

Todo mi cuerpo 
En este otoño se siente 
Crepúsculo en la lluvia 

Tomando el fresco 
sobre el puente 
La luna y yo 
Quedamos solas 

En mi sombrero 
En lejanas montañas 
Sonido de hojas
(Tagami Kikusha-Ni, Japó)

*

Mi corazón es ardiente, como abrasador mi sol.
Grande también mi corazón, como África mi gran corazón.
Habitada de un gran corazón, más no puedo amar…
Amar a la tierra, amar a sus hijos.
Ser mujer, más no poder crear;
Crear, no sólo procrear.
Y, mujer africana, luchar.
Todavía luchar, para erguirse antes.
Luchar para borrar la huella de la bota que aplasta.
Señor!…luchar
Contra las prohibiciones, prejuicios, su peso.
Y, sin embargo!…
Seguir siendo Mujer africana, pero ganar la otra.
Crear, no sólo procrear.
Asumir su destino en el destino del mundo

Ndèye Coumba ( Senegal)

La lectura ens fa lliure -il. Antonio López-

Si jo tingués un veler
sortiria a pesca d’albes.
Encalçaria els estels
per posar-me’n arracades

Si jo tingués un veler,
totes les illes i platges
em serien avinents
per al somni i les besades

Si jo tingués un veler,
en cap port faria estada.
El món fora dintre seu,
ai amor, si tu hi anaves. 

(Rosa Leveroni, Catalunya-Espanya) 

*

Quisiera tener varias sonrisas de recambio
y un vasto repertorio de modos de expresarme. 

O bien con la palabra, o bien con la manera,
buscar el hábil gesto que pudiera escudarme…
Y al igual que en el gesto buscar en la mentira
diferentes disfraces, bien vestir el engaño;
y poder, sin conciencia, ir haciendo a las gentes,
con sutil maniobra, la caricia del daño.
Yo quisiera ¡y no puedo! ser como son los otros,
los que pueblan el mundo y se llaman humanos:
siempre el beso en el labio, ocultando los hechos
y al final… el lavarse tan tranquilo las manos.

(Concha Méndes, Madrid- Espanya) 

*

Nací mujer
predestinada
al llanto
desde siempre
bebí palabras
sumergidas en sueños
en mis dos países
hubo muros que
aún quiero derribar
-botar piedras de siglos
no es fácil
para cuatro niñas
de cinco años -
en mis dos países
aprendí a amar
a las de mi piel
de mi voz
de mi cuerpo
de mis lenguas
nunca encontré
mi camino
lo sigo buscando
nací mujer
nací sola
crecí sola
sigo
sola

(Maya Rossana Cú Choc, Guatemala)

La lectura ens dona accés a l'autoformació permanent -il. Charles-Clos Olsommer-

¿Me recuerdas? 
Soy la chica 
de la piel oscura 
y los zapatos gastados. 
Soy la chica 
con dientes cariados. 
Soy la chica 
negra de los dientes podridos 
con el ojo herido 
y la oreja destrozada. 
Soy la chica 
que sostiene a sus hijos, 
cocina sus comidas, 
barre sus patios, 
lava sus ropas. 
Oscura y pudriéndome 
y herida, herida. 
Yo daría 
a la raza humana 
tan sólo esperanza. 
Soy la mujer 
con la piel oscura bendecida. 
Soy la mujer 
con los dientes arreglados. 
Soy la mujer 
con el ojo sanado, 
con la oreja que oye. 
Soy la mujer: Oscura, 
arreglada, curada, 
que te escucha. 
Yo daría 
a la raza humana 
tan sólo esperanza. 
Soy la mujer 
que ofrece dos flores 
con raíces gemelas. 
Justicia y Esperanza. 
Comencemos. 
(Alice Walker, Georgia-USA)

*

La cara de las revolucionarias de 1898
es solamente una cara de la mujer
–Tangdang Sora como una madre y enfermera,
Gabriela Silang en su caballo,
Teresa Magbanua en su uniforme –
una guerrillera furiosa en humo.
Pero había también mujeres de silencio
que día tras día cocinaron, limpiaron,
dieron a luz a infantes,
sufrieron en la noche
como la lluvia cae en la puesta del sol
invisibles en la historia,
soldados de la vida y no de la muerte.
Las filipinas de hoy
son más o menos
las revolucionarias de ayer. 

(Marra Patrícia Lanot, Filipinas)